Vilém Flusser indica que ens trobem en una era posthumana que ens porta a relacions tecnològiques governades per l’aparell. En aquest context posthumà l’altre és representat d’una manera tècnica, a través d’un llenguatge matemàtic, enfosquit.

El gest de “Body Desintegration” reflecteix l’estat d’un cos sense òrgans que desapareix, que cada vegada és més invisible, que no es pot tocar. La figura es converteix en un espectre virtual que funciona com una presència tecnològica que inunda la pantalla. El virtual no només complica sinó que distorsiona la divisió entre el cos, la ment i el “jo”. A la no-corporeïtat ja no es necessita la matèria i l’individu pot participar separat d’ella. En darrer terme això es relaciona amb una sensació de desafecció del cos físic. La silueta s’apropa i s’allunya del dispositiu electrònic que registra el moviment. A través d’efectes generats per ordinadors, es construeixen narratives sobre la conversió del nostre organisme en una altra classe de matèries. La imatge funciona com un símptoma, un símbol, un significant, un significatiu.